Una de les metàfores que mes mal ha fet a la economia es la que identifica l'estat amb una família. Fou popularitzada per Margaret Tatcher durant els anys 80. Es un disbarat científic per que l'estat té uns poders, unes obligacions, unes funcions i una capacitat de crèdit que no es poden equiparar a les d'una família. En canvi, com a element central de discursos demagògics dirigits a la classe mitjana es ideal.
Aquest dies el govern espanyol està preparant la venda de les loteries. Aquesta venda segueix la metàfora de la família amb problemes que es veu obligada a vendre part de les seves propietats.
En el cas de la família, vendre una font d'ingressos pot tenir sentit com a darrer recurs si té esgotat el crèdit. Peró en el cas actual del estat espanyol no es mes que una bogeria pòstuma del govern Zapatero per demostrar la seva devoció per la religió neoliberal, que busca sempre la destrucció del estat.
Per explicar en poques paraules fins a quin punt is un crim econòmic hem d'entendre que la diferencia mes notable entre l'estat i una família es que aquest té una continuïtat en el temps que es a efectes pràctics infinita. Això provoca un efectes molt curiós quan vent fonts d'ingressos a particulars. Si calculem el valor actual de les loteries tenint en compte que son una font d'ingressos continus i que duran per sempre ens trobem que només per un preu infinit seria raonable vendre-les.
L'estat no es una família i els governants electes no poden comportar-se com l'hereu escampa. Si ahir parlàvem de canviar els incentius dels brokers, es clar que avui hem de parlar de canviar la comptabilitat del estat de forma que quan es ven per quatre rals quelcom de valor infinit, això no pugui aparèixer com a ingrés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario