Símptomes

Aquests dies, els periodistes afeccionats al genere de catàstrofes han abandonat els terratrèmols, els tsunamis i les emergències nuclears que han estat l'estrella de la temporada passada per centrar-se en quelcom aparentment encara mes terrorífic : l'anomenat "diferencial espanyol" mesurat amb els temuts "punts bàsics". Professionals veterans de la televisió i esforçats becaris de diari gratuït coincideixen en esventar quasi en directe els ominosos moviments d'aquesta variable econòmica, erigida en el termòmetre de la viabilitat no només del Euro, sinó inclús del propi Estat Espanyol.

Quan escrivim aquestes línies, la població del Estat Espanyol observa astorada com hem superat el 400 que tots els experts de tertúlia defineixen com el punt de ruptura darrera del qual només hi ha obscuritat.

No serem nosaltres qui traurem importància al fet de que el tresor espanyol pagui per les emissions de deute aquest estiu molt mes que el tresor alemany. Si que volem dir que la trompeta del Apocalipsi no sonarà per aquest motiu. Mes que EL símptoma definitiu, el "diferencial espanyol" es només un detall del quadre general i obsessionar-se en ell es tant absurd com ho seria ignorar-lo

El problema que pateix la professió periodística es que els suposats experts econòmics que consulta son en realitat ideòlegs fanàtics d'una especie de religió laica que s'anomena informalment "neoliberalisme". Al igual que els creients de les religions del Llibre pateixen per explicar el comportament dels seus Déus, aquests experts en economia-ficció no poden acceptar la evidencia palmària de que totes  les actuals contorsions del "diferencial espanyol" son símptomes de que els operadors del mercat de capitals no son racionals. Així de fàcil. L'Estat Espanyol no te cap problema ni de liquides ni de financiació. Pot pagar el deute tant car com el paga avui durant molts mesos sense que això li suposi un problema real. L'Estat Espanyol no està en cap emergència. Punt.