La prohibició del "shorting": ciència econòmica vs. fanatisme religiós neoliberal

Una de les lectures mes instructives per comprendre l'absurd de la ideologia neoliberal son les memòries de Hank Paulson, que era Secretari del Tresor l'estiu del 2008 quan es va desencadenar la crisi. Abans d'ocupar aquest càrrec, Paulson va ser CEO de Goldman Sachs. Era un abanderat del neoliberalisme a ultrança tant per convicció com per interès, ja que la desregulació del mercat financer va produir una font de riquesa fabulosa per les butxaques dels executius de Wall Street.

No em de caure en l'estereotip de pensar que era un egoista patològic. La diferencia entre pobres i rics a EEUU era una de les "quatre preocupacions" esmentades en el discurs d'acceptació. Paulson és una persona que te en gran estima la vertent moral i que un cop investit Secretari del Tresor, va lluitar amb totes les seves forces per afavorir L'interès public.

Les seves memòries mostren la lluita entre la seva ideologia i la realitat. Mentre era banquer, podia actuar seguint el seu paradigma ideològic i sentir-se bé amb si mateix. Peró en quan va intentar compatibilitzar l'interés public i la ideologia neoliberal es va adonar que era impossible.

Un exemple és el "shorting". El shorting és una pràctica borsària molt polèmica i que ha estat prohibida y permesa alternativament segons el vent ideològic que bufava. Consisteix en que un gestor d'accions de tercers, agafa "prestades" algunes d'aquestes accions i les ven sense dir-ho al propietari. Al cap d'un temps les compra un altre cop i les torna a desar abans que el propietari es dongui compte. Un ideoleg neoliberal dirà que és una pràctica que no es pot prohibir perque el mercat s'autoregula. Alegarà que "permet retirar liquides del mercat" (és dir baixar el preu de les accions sense que es destrueixi diner).

Els agents de canvi i borsa tenen en molta estima el shorting per que els permet guanyar diners també quan baixa la borsa i no nomes quan puja. Matemàtics a sou de la ideologia neoliberal han generat models que demostren algebraicament que prohibir el shorting disminueix la volatilitat però incrementa el risc de crash. La primera part és autoevident, la segona no tant per que l'excés de volatilitat en situacions de pànic es el que porta al crash.

De fet el shorting es rentable perque en vendre fem que baixi el preu -sobre tot si som un gran gestor que disposa de milers d'accions amb les que saturar el mercat- i per tant podrem comprar barato. Els sacerdots i els gurús-mercenaris del neoliberalisme diran que en comprar per tornar-li al propietari les seves accions, farem que pugi el preu un altre cop peró les persones que es dediquen a guanyar diners al mon real saben perfectament que els diners son porucs i que per tant les accions baixen amb mes inercia que no la que tenen en pujar. Aquesta es la font del benefici del shorting que si aconsegueix crear un panic produeix una fortuna amb -recordem'ho- accions prestades sense coneixement ni benefici del propietari.

El shorting ilustra cruament com funciona la simbiosi entre els teorics embogits dient animalades en les seves aules universatiries que son aprofitades per uns espabilats amorals per forrar-se tot causant prejudicis inmensos a la eficiencia del mercat de capitals. Debats teorics ideologitzats apart,  l'historia real del shorting és ben negra. Sempre el trobem en episodis de manipulació del mercat i com a deus ex machina de tota mena de desastres borsaris.

Agents de borsa ambiciosos organitzen autentiques caceres de valors que perceben vulnerables i fent-lo servir destrueixen el valor de companyies solvents. Els teorics diran que corren un risc peró els casos en que algú amb accions suficients a la mà ha perdut fent shorting son casos que s'estudien per la seva raresa. Si no es disposa de suficients accions se sol fer servir un altre practica -aquesta si prohibida- que és vendre accions sense tenir-les, esperant comprar-les un cop la venda fictícia en faci caure el preu. Un agent que tingui en el seu poder cents de milers d'accions indistingibles entre sí pot dir que fa shorting però fer la segona activitat -anomenada "naked shorting". Si aconsegueix tancar les posicions abans que es faci un balanç acurat, no serà descobert.

L'estiu del 2008 molts agents de Wall Street estaven entregats al shorting . Feien córrer rumors sobre un banc i a la vegada venien accions "prestades". En l'ambient de por d'aquells mesos la caiguda agafava inercia i en un parell de setmanes no només les accions del banc no valien res sino que ningú volia prestar-li diners. Així anaven destruint un banc rera l'altre. Paulson intentava salvar el sistema d'una fallida general. Veia que el shorting era la causant de l'acceleració irracional de la caiguda. Sense shorting, potser els valors pararien de baixar en quan les accions valguessin un preu d'acord al valor del banc peró amb shorting la baixada agafava inèrcia portava a la catàstrofe. Torturat com un personatge de Shakespeare, volia prohibir el shorting però li repugnava ideològicament. 

Al final va parlar amb Bernanke -que era l'oracle oficial per crisis financeres. Aquest li va dir unes paraules que despullen la irracionalitat de la ideologia neoliberal: "Igual que no hi han ateus a les trinxeres, no hi han ideòlegs durant les crisis financeres." I així fou com Paulson va demanar prohibir el shorting -encara que nomes durant un temps- permeten salvar bancs que haurien acabat en fallida.

El shorting es només un detall en la constelació de bogeries disfraçades de ciencia que reciten els sacerdots neoliberals peró ilumina clarament una conclusió : la ideologia neoliberal és una religió que té tabús disfuncionals i que és contradictòria amb la ciència econòmica. Només la simbiosi entre l'avarícia dels banquers i la bogeria subvencionada dels gurus-mercenaris universitaris amb les seves "investigacions", fan que una cosa tan irracional pugui vestir-se de ciència. No es solament la economia mundial qui en pateix els efectes, sino la própia respectabilitat de la ciéncia.

Destrucció positiva

La borsa i el sistema financer en general produeixen tres beneficis socials. En primer lloc fan que l'estalvi creat  per la societat arribi als sectors productius. En segon lloc ajusten dinàmicament la quantitat de diner en circulació. Y en tercer lloc distribueixen el diner en l'espai i el temps per tal que aquest estigui a on fa falta. Aquestes funcions son positives i mereixen una recompensa en forma de comissions i beneficis pels qui les duen a terme.

Un problema que te aquest sector es que manega un material que es pot crear i destruir molt fàcilment. Si dic que Pepet em deu un duro i que quan me'l doni li donaré a Joanet i aquest li promet a un altre i així es fa una cadena de cents de persones, al final de un duro (o de cap si soc un mentider) he creat una fortuna que està repartida en cents de persones. Si de cop dic que Pepet es insolvent, tota la cadena desapareix. Així de fàcil.

La societat tendeix a crear tot el diner que pot ja que això fa que tothom sigui mes ric. L'autoritat ha de vigilar ja que aquesta creació porta dos problemes. El primer es que el preu del diner baixa i es crea inflació. El segon es que si el tipus de crèdit es tan volàtil com el del exemple, en qualsevol moment s'en pot destruir una quantitat tan gran que la societat quedi "seca" i tot el comerç es paralitzi amb resultats catastròfics.

El problema actual es que sobra diner per que no hi ha actius en que pugui ser  invertit a llarg plaç i rendiblement tot el que s'ha creat aquests anys mes el que han injectat els banc centrals per ajudar al sistema financer. La manca de confiança fa que els diners es moguin lentament i per tant el efecte no sigui molt notori però està clar que si no s'en destrueixen molts anem a una gran inflació.

Un bon lloc per cremar-los es la borsa. La gent compra accions i si cau el preu quan ven li donen menys diners que els que va posar. Comparat amb altres formes de destrucció a l'engròs (pe.e. fallides bancàries) es un mètode inofensiu que purga el sistema sense causar cap mal. Per això no hem de tenir por de veure caure la borsa.  L'únic perill es que els bancs hi hagin posat diners i s'en vegin afectats. Per això es important que es torni a la regulació anterior a la yihad neoliberal dels 80s en la que es prohibia als bancs comercials actuar com a bancs d'inversió. Així podriem veure caure la borsa sense patir mes que pels qui hagin comprat erròniament.

Desqualificació de les agencies

Les tres agencies de qualificació s'han equivocat tantes vegades i de forma tan palmària que resulta xocant que segueixin existint. La raó d'aquesta paradoxa es que les agencies son una crossa imprescindible del mercat financer. Els economistes teòrics del segle XIX varen demostrar algebraicament que si es crea un mercat de competència perfecta en el que es complexin uns supòsits determinats, els preus dels actius tendiran a un equilibri beneficiós per tothom.

Un dels supòsits es la "informació perfecte", que vol que tots els demandants dels actius negociats en aquell mercat coneguin exhaustivament les seves característiques. En el mercat de capitals, la variable mes rellevant es el risc de que no ens tornin els diners. Desgraciadament per saber si ens tornaran els diners hem de llegir el futur i aixo es impossible com sap tothom que ho ha intentat.

Les agencies proveïxen el supòsit de informació perfecte als mercat financers simulant que poden "calcular" el futur. Els inversors s'ho creuen per que la idea de que el futur existeix i per tant pot ser "vist" es intrínseca a la natura humana. Si una agència s'equivoca, es suposa que "no ha vist bé" el futur en comptes de entendre que no l'ha vist per que el futur es crea sobre la marxa i per tant no pot ser vist de cap manera.

Les agencies de qualificació resultarien una manifestació mes de la superstició humana si no fos per que al fer que tots els inversors es comportin igual, poden crear autèntics tsunamis de vendes o de compres. Així que mes enllà de la mala fe que han demostrat i mes enllà del poc rigor de les seves anàlisis, la mateixa idea de la seva existència es nefasta. La eficiència dels mercats demana que quan algú vol vendre un altre li compri i que el temps digui quin dels dos estava equivocat. Si a vegades tothom ven i a vegades tothom compra, no hi ha mercat eficient sino una alternança de bombolles i pànics.

Els mercats reals nomes poden funcionar com els mercats teòrics si es creen les condicions artificialment. Pretendre que les mercats sorgeixen espontàniament del caos de la des-regulació porta a deixar que les agencies de qualificació simulin proveir la "informació perfecte".

Símptomes

Aquests dies, els periodistes afeccionats al genere de catàstrofes han abandonat els terratrèmols, els tsunamis i les emergències nuclears que han estat l'estrella de la temporada passada per centrar-se en quelcom aparentment encara mes terrorífic : l'anomenat "diferencial espanyol" mesurat amb els temuts "punts bàsics". Professionals veterans de la televisió i esforçats becaris de diari gratuït coincideixen en esventar quasi en directe els ominosos moviments d'aquesta variable econòmica, erigida en el termòmetre de la viabilitat no només del Euro, sinó inclús del propi Estat Espanyol.

Quan escrivim aquestes línies, la població del Estat Espanyol observa astorada com hem superat el 400 que tots els experts de tertúlia defineixen com el punt de ruptura darrera del qual només hi ha obscuritat.

No serem nosaltres qui traurem importància al fet de que el tresor espanyol pagui per les emissions de deute aquest estiu molt mes que el tresor alemany. Si que volem dir que la trompeta del Apocalipsi no sonarà per aquest motiu. Mes que EL símptoma definitiu, el "diferencial espanyol" es només un detall del quadre general i obsessionar-se en ell es tant absurd com ho seria ignorar-lo

El problema que pateix la professió periodística es que els suposats experts econòmics que consulta son en realitat ideòlegs fanàtics d'una especie de religió laica que s'anomena informalment "neoliberalisme". Al igual que els creients de les religions del Llibre pateixen per explicar el comportament dels seus Déus, aquests experts en economia-ficció no poden acceptar la evidencia palmària de que totes  les actuals contorsions del "diferencial espanyol" son símptomes de que els operadors del mercat de capitals no son racionals. Així de fàcil. L'Estat Espanyol no te cap problema ni de liquides ni de financiació. Pot pagar el deute tant car com el paga avui durant molts mesos sense que això li suposi un problema real. L'Estat Espanyol no està en cap emergència. Punt.