La crisi financera del 2008 semblava que feia trontollar certs paradigmes imperants sobre el funcionament de l'economia. La liberalització dels mercats, la desregulació, la globalització, la creença en l'eficiència dels mercats com a fòrmula infalible per a portar a les societats cap a majors quotes de benestar van quedar tan desacreditades que semblava que calia repensar el model econòmic. Tres anys després, i amb un rescat públic del sistema financer per evitar la destrucció del sistema, és el propi sistema qui imposa als governs les seves condicions, i que passen per tornar a reforçar tot allò que no va funcionar.
En aquesta tasca s'hi estan ocupant a fons molts economistes i polítics defensors de les teories econòmiques més ortodoxes. Els contractes laborals, la negociació col·lectiva, els sous, les pensions, l'estat del benestar, el sector públic, la fiscalitat dels rics... tot ha de ser revisat en una sola direcció, donar més diners als poderosos per a que puguin tenir expectatives de guany i així vulguin invertir per salvar l'economia.
Aquest pensament, en el que la ideologia s'imposa a la ciència, es basa en els paradigmes anteriors, que es concreten en postulats explicats com a evidències irrefutables que tenen profundes conseqüències sobre les actuals polítiques econòmiques i socials dels governs tan conservadors com socialdemòcrates:
- Que fomentar el creixement per la via de la desigualtat de rendes en favor dels rendistes acaba portant a un estat millor de l'economia per a tothom. Els inversors han de tenir cada vegada una part més gran del repartiment de la producció per a tenir incentius a continuar invertint i per tant generant riquesa de la qual tan sols les molles poden anar als treballadors.
-Que l'única manera de crèixer és venent més productes i serveis a l'exterior, i a tal fi el que cal ésser més competitiu internacionalment i per tant tenir uns menors costos laborals. Tots els recursos que es desvíïn cap al consum intern públic o privat estan traient competitivitat al sector exterior, únic creador útlim de riquesa.
-Que una estratègia en que tots els països competeixen baixant costos per generar superàvit en els comptes exteriors porta a una millor situació per a totes les parts. O sigui, que tots els països han d'aspirar a tenir superàvit exterior, fet que, per cert, no succeeix a nivell intern de les seves regions.
-Que les expectatives sobre la millora de la situació futura deguda a les baixades de sous, de la inversió o de la despesa pública fan que l'economia millori a curt termini perque els empresaris decideixen invertir més, encara que el consum intern es deprimeixi i pugi l'atur.
-Que els mercats que financien el deute exterior nomñes valoren la reducció del dèficit per la via de la contenció de la despesa i en canvi no tenen en compte que això pot deprimir encara més els ingressos i empitjorar la situació.
-Que els impostos sobre l'activitat productiva, sobre les rendes del capital i sobre les rendes dels treballadors de sous elevats o empresaris han de reduïr-se perque sino deslocalitzaran massivament la seva activitat cap a països més favorables fiscalment.
-Que és imprescindible mantenir-se en la moneda única, que el Banc Central Europeu no pot donar facilitats de creació de moneda o deute europeu per solucionar de cop els problemes de liquidesa dels països endeutats, perque seria una traició al funcionament fonamental dels mercats financers.
-Que és més important mantenir una inflació baixa que reduir l'endeutament real dels acreedors o crear ocupació o repartir millor la riquesa.
-Que la tecnologia avança tant depressa que evitarà qualsevol possible problema futur d'exhauriment de recursos naturals i enèrgetics, i en canvi avança molt lentament per assolir un creixement de la productivitat a llarg termini que pugui garantir el pagament de les pensions actuals a unes societats més envellides.
-Que el rendiment a llarg termini de les inversions del sector privat és superior al de les inversions públiques o al de la pròpia economia en general.
-Que s'ha d'aplicar la mateixa lògica econòmico-financera a les persones, famílies i empreses individuals que a l'estat, o sigui que aquest no té unes capacitats normatives i característiques macroeconòmiques absolutament diferents de les dels agents microeconòmics.
-Que existeix un pacte social basat en el reconeixement absolut dels drets de propietat,que són hereditaris, i al qual atenten els impostos, i que aquest pacte és un dret natural i inalienable, en especial per als qui en gaudeixen. Qualsevol trencament d'aquest pacte o reequilibri del drets que dóna provocaria un desincentiu tant gran a l'iniciativa humana que ens portaria irremissiblement a la recessió i crisi moral i econòmica, com va passar als antics països socialistes.
Aquesta llista no és exhaustiva. El que volem en aquest bloc és desenmascarar precisament aquests paradigmes i d'altres relacionats, demostrar de manera rigurosa la seva falsedat, o com a mínim la seva no infalibilitat, i proposar diagnosis i visions alternatives, que donin sortides a la situació actual progressistes: més justes, equitatives i sostenibles.
En aquest camí no estem sols, economistes de prestigi, premis Nobel, ja fa temps que defensen una sortida diferent. Ara cal que tots els que creiem que el pensament dominant no té la raó, que el determinisme de la mà invisible i la tirania dels mercats ha de deixar pas a la lliure decisió de la política econòmica mitjançant els seus representants democràtics, mostrem com les situacions de crisi es poden i s'han de gestionar d'una altra manera, i fent arribar de forma clara i contundent una veu diferent.
Avui comencem. Bon viatge !
